LLOCS DE LA RUTA
0. L’estació del Nord
La ruta començarà a l’Estació del Nord de València, situada al carrer Xàtiva. Aquesta és una de les principals estacions de tren de la ciutat de València i uns dels monuments més emblemàtics de la seua arquitectura civil, així com un dels màxims exponents del modernisme valencià. Va ser construida entre 1906 i 1917 per Ferrocarrils del Nord i està catalogada com a bé d’interès cultural. Aquest lloc serà l’inici de la ruta perquè reflecteix simbòlicament un dels fils conductors de l’obra: l’exili. Volem simbolitzar l’estació de tren com un lloc on la gent començava el seu viatge cap a l’exili, en què s’allunyava forçosament de la seua casa i del seu país. A més a més, és interessant per la seua ubicació i pel nom que rep, ja que el carrer Xàtiva fa referència al lloc de naixement i residència de l’autor de l’obra que estem treballant, és d’on parteixen els trens en direcció a Alcoi i és on es troba l’estació de Metro on cal baixar per tal d’anar a Bétera, poble que té una certa importància en l’obra de Feliu Ventura.
Cal fer un apunt, doncs aquesta parada no la trobem al mapa de la ruta que hem ajuntat als annexos, ja que aquest serà el punt de trobada dels alumnes i on eixirà l’autobús en direcció a Alcoi.
Abans de pujar al tren llegirem aquest fragment de la cançó No puedes volver atrás de Víctor Jara i l'escoltarem, de la mateixa manera que Victor recorda aquesta cançó abans de pujar a l’avió que el portarà a València al capítol El pas del temps farà de nosaltres colors:
«Silencio, brisa y cordura
dan aliento a mi locura.
Hay nieve, hay fuego, hay deseos
allí donde me recreo»
(Ventura 2015:41)
En aquesta parada també llegirem un fragment corresponent a les pàgines 41 i 42 (Ventura 2015):
«Aleshores, per la finestra, vaig poder veure per primera vegada el país del meu avi: allò no era una paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d'agronomía contra dècades d’asfalt.»
Més endavant, durant el viatge en autobús, explicarem alguns fets relacionats amb els viatges a l’exili i farem una lectura d’un fragment que trobem a la pàgina 66 i escoltarem la cançó De l’espai no te’n refies mai d’Ovidi Montllor:
«Quan vaig baixar els tres escalons vaig recordar que era al País Valencià. Feia un dia increïble!
»Em va venir a la ment l’avi parlant-me d’aquell paisatge de llimeres i tarongers, que es barrejava amb ametlers, garroferes i xicotets horts. Aquella terra vermella i fèrtil que daurava les olors de la seua infantesa. El romer i el fenoll, els pardalets picant la fruita a les figueres d’ombra perfumada. Tot el que fou virtual ara tenia una presència real i impactant davant meu. Buscava allò que l’avi m’havia explicat: un país d’un jardí sense límits. Però davant meu, a l’horitzó, hi havia una dotzena de grues pivotant sobre els esquelets d’edificis enormes. I un soroll llunyà de martells hidràulics»
(Ventura 2015:66).
1. L’estació d’Alcoi
L’estació d’Alcoi està situada a la plaça de l’Estació i es va obrir al trànsit l’any 1904, quan es va acabar l’últim tram de la línia que pretenia unir Xàtiva amb Alcoi. Aquest lloc és interessant perquè reflecteix, de la mateixa manera que l’Estació del Nord, simbòlicament el viatge forçat que van haver de fer i que, fins i tot, encara hui han de fer moltes persones cap a un altre país per motius ideològics.
Si més no, també és un lloc ideal per començar la ruta per Alcoi, ja que molta gent que arriba a aquesta població ho fa mitjançant el tren i aquest és el primer lloc amb què té contacte.
En aquesta parada llegirem un fragment corresponent a la pàgina 120:
«Vam arribar en poc més d’una hora. Vam baixar del cotxe i vam caminar cap a la plaça. Violeta em va passar la mà per l’esquena i em va besar la galta [...] Mentre caminàvem, intentava fixar la meua atenció en totes aquelles coses que el meu avi podria haver vist feia cinquanta anys: el campanar, l’edifici de l'Ajuntament… Buscàvem algú que ens pogués indicar on era el molí de Tort, però la plaça era buida»
(Ventura 2015:120).
2. Església arxiprestal de Santa Maria d’Alcoi (el Campanar)
L’Església de Santa Maria començà a construir-se al segle XVIII, concretament l’any 1725, i està situada a la placeta del Fossar. Aquesta església és important perquè la seua història apareix reflectida a la cançó El meu poble alcoi d’Ovidi Montllor. L’església, a principis de la Guerra Civil, va patir un incendi en què es va perdre gran part de l’arxiu parroquial i com a conseqüència l’any 1936 el Comité Revolucionari va acordar la seua demolició. Tot i això, quan va finalitzar la Guerra Civil, el nou ajuntament franquista, així com el bisbat de València, van decidir reconstruir-la l’any 1940 d’una manera idèntica a l’antiga.
Aquest lloc doncs, és simbòlic perquè està molt lligat al moviment obrer que va existir a Alcoi com a conseqüència de la quantitat de fàbriques que hi ha al poble d’Alcoi i els seus voltants. En aquest sentit, Ovidi Montllor, que era un home en molta consciència de classe, va estar molt lligat al moviment obrer que va viure en la seua època.
En aquesta localització llegirem i escoltarem El meu poble Alcoi, una cançó d’Ovidi Montllor en què descriu el poble i parla dels fets que esdevingueren envers l’esglèsia:
3. Teatre Calderón
El Teatre Calderón ha patit al llarg de la seua història dues remodelacions d’importància. Una es va donar l’any 1944 com a conseqüència directa de l’auge que va tindre el cinema i l’altra gran remodelació fou la realitzada ja en el segle XXI per part de l’Ajuntament d’Alcoi, el qual és el seu actual propietari i promotor de la seua programació. Aquesta nova infraestructura, tal i com la coneixem en aquests moments, va ser inaugurada al març de 2007. Aquest teatre és important perquè és el lloc on l’Ovidi va actuar nombroses vegades com a actor amb la companyia independent de teatre La Cassola i, en la seua època més adulta, on també va actuar com a cantant. De fet, l’1 de desembre del 1994 va fer en aquest teatre una de les seues últimes aparicions públiques, en un acte on va rebre un homenatge per part del seu poble i altres artistes contemporanis i amics seus.
Per ser on va actuar, pensem que una cançó que il·lustra molt bé la relació d’Ovidi Montllor amb els escenaris és Autocrítica i crítica:
4. L’Escola de Ribera (caserna de la Policia Local)
L’any 1915, les escoles públiques d'Alcoi es traslladaren a l'edifici municipal del carrer Casablanca, que fou reanomenat Colegio de Primera Enseñanza González-Hontoria en honor del ministre, qui n'havia cedit la titularitat a l'ajuntament. Familiarment, es coneixia el lloc com “les Escoles del Mestre Ribera” i el misnistre Gonaález-Hontoria va ser el primer director.
Aquest lloc està relacionat amb la figura d’Ovidi Montllor, atès que allí va ser on va començar els seus estudis durant el franquisme (1948) i és el lloc a qui dedica una de les seues cançons més famoses, Escola de Ribera.
En aquesta parada, doncs, llegirem i escoltarem Escola de Ribera, d'Ovidi Montllor:
5. Passeig Ovidi Montllor i escultura d’Antoni Miró
El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort, Alcoi va organitzar una sèrie d’actes entorn el cantautor. Un d’aquests homenatges va ser el canvi de nom del passeig Viaducte pel nom de passeig Ovidi Montllor. En aquest passeig, a la mateixa vegada que li canviaren el nom, s’inaugurà una escultura de cinc metres d’alçada feta pel seu amic Antoni Miró, la qual porta per nom Faré vacances, títol extret de la cançó Les meues vacances del cantautor alcoià.
Així doncs, en aquesta parada llegirem i escoltarem la cançó Les meues vacances d'Ovidi Montllor:
6. Casa d’Ovidi Montllor
La casa situada al carrer de Sant Joan de Ribera, número 15, és molt important dins de la nostra ruta literària perquè és la casa on va nàixer Ovidi Montllor i on va viure durant la seua infantesa. És dels pocs llocs on tenim constància que va viure el cantautor al seu natal Alcoi, ja que durant una gran part de la seua vida va viure i treballar a Barcelona.
Davant de la casa del cantautor valencià, llegirem i escoltarem el poema M’alame a tu de Vicent Andrés Estellés que ell va musicar i parla de l’estima a la seua terra natal.
7. El Molinar
El Molinar està situat a dos quilòmetres de la ciutat d’Alcoi i s’accedeix per la carretera que concorre pels carrers: carretera del Molinar, carrer de Sant Vicent i carrer de Sant Nicolau. El seu origen cal situar-lo en el segle XV i el seu nom ens indica l’existència d’antics molins fariners i batans. Gràcies al seu cabal i als forts desnivells van afavorir l’establiment de diverses indústries. Les xemeneies que hi ha s’incorporaren als edificis a partir de l’últim terç del segle XIX. En aquesta localització, gràcies a la seua proximitat al riu Molinar, es van incorporar altres fonts d’energia, així com els motors de vapor i els de gas pobre, les turbines hidràuliques i, als inicis del segle XX, l’energia hidràulica. Podem saber que a l’any 1960 existien 56 concessions d’aigua en els 20 edificis situats en aquesta zona i a partir dels anys 60 és quan deixen de funcionar.
En la nostra ruta literària aquesta localització és molt important, ja que una de les raons per les quals Víctor, protagonista de Com un record d’infantesa, viatja a Alcoi és per uns esdeveniments que va viure el seu avi al Molinar. En aquesta història fictícia que apareix al llibre de Feliu Ventura, en l’espai del Molinar hi ha diversos afussellaments com a conseqüència de la Guerra Civil. Per aquesta raó, és un espai molt lligat amb les dues dictadures que tractem durant la nostra seqüència didàctica, ja que en qualsevol població, tant xilena com espanyola, acostuma a haver-hi un lloc on es realitzaven els afusellaments de repressió.
«Em vaig anar refent. Havia arribat el moment d’acomplir la voluntat de l’avi i li vaig demanar les indicacions a Rafel.
És ací al costat, però has de caminar un poc. Travessa tot el carrer de Sant Nicolau i, passant el carrer del Forn de Vidre, a mà esquerra baixes per la carretera del Molinar. Vés seguint el riu, et trobaràs unes quantes fàbriques antigues fetes pols i voràs aquella xemeneia intacta: és el molí de Tort. [...]
»Vaig seguir fil per randa les indicacions i mentre avançava per la riba del riu, em vaig trobar un edifici abandonat i reconquerit per la vegetació del voltant. On s’ergia aquella enorme xemeneia, em vaig aturar amb la capseta de l’avi.
Vaig llançar-hi les cendres. Allà descansaria el meu avi: a la ciutat on va nàixer dues vegades»
(Ventura 2015:127).
8. El cementiri
En 1812 apareix el primer cementeri en la ciutat alcoiana i va ser anomenat com Cementeri vell. Amb l’arribada de l’epidèmia de còlera i per la seua proximitat al casc antic, però, es deiceidex en 1885 construir-ne un altre, l’anomenat Cementeri Municipal de Cantagallet o de Sant Antoni Abat. Des del 2012 forma part de la Ruta Europea de Cementeris, la qual esta encabida dins dels Itineraris Culturals pel Consell d’Europa. En aquest cementeri podem trobar a persones importants com a Ovidi Montllor i Teresa la boja, nom amb què era coneguda la famosa protagonista de la cançó d’Ovidi després de perdre el seny després dels bombardejos que va sofrir Alcoi durant la Guerra Civil.
ç
En memòria a Teresa llegirem i escoltarem en aquest punt de la ruta l’Homenatge a Teresa que va fer Ovidi Montllor:
9. Refugi de Cervantes
Està situat al carrer Els Alçamora i és un dels llocs més importants de la població d’Alcoi perquè va ser utilitzat per a protegir-se dels atacs aeris que es van dur a terme durant la Guerra Civil espanyola per part dels bombarders italians Savoia 79. Al llarg dels seus 100 metres de longitud hi trobem una exposició de dades i fotografies aèries, objectes militars i un vídeo amb testimonis de persones que van patir les incursions a la ciutat.
De la mateixa manera que el Molinar, el refugi anti-aèri és important en la nostra ruta pel context de guerra que té a les esquenes. En aquest cas, és molt relacionable també amb el final del govern socialista d’Allende i el començament de la dictadura de Pinochet, ja que va haver diversos bombardejos abans que els golpistes es feren amb el poder en Xile.
Com que creiem que espais amb aquesta càrrega històrica i simbòlica, llegirem un fragment del final del llibre que estem treballant, en què el protagonista fa una crida per la dignitat i la memòria històrica en nom de totes aquelles persones que sofriren les dictadures i, sobretot, totes les persones que desaparegueren.
«Sí, de vegades som nosaltres mateixos els que cobrim la història amb un llençol de silenci. Com diu el vers de Mario Benedetti que encapçala el mur: El olvido está lleno de memoria. Però no seré jo qui els jutge, ara sé que tots tenim les nostres contradiccions, secrets translúcids, sentiments de culpa.
Però algunes pedres es baden, s’erosionen. Hui, quan m’he sumat a molts de vosaltres, sostenint les fotografies dels meus pares, darrere de la pancarta del bloc de Familiars de Detinguts Desapareguts, he comprés que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva.
Ells ja no hi són, però hi som nosaltres. I el seu record és el millor planter per a l’arbre del demà.
Sé que no puc estendre’m molt, hi ha més gent i tots teniu coses a dir. Però m’agradaria que escoltàrem una cançó dedicada a una dona que va patir les conseqüències de la guerra. Una cançó que, al país del meu avi, continuarà sent un antídot contra l’oblit.
»Memòria, veritat: justícia!»
(Ventura 2015:138-139).
10. Centre Cultural Ovidi
Aquest espai el trobem al carrer Vistabella i es va inaugurar el dia 30 de novembre de 2002 per poder compartir els últims anys del cantautor anomenat en un sol mot: complicat. Al llarg dels últims anys s’ha dut a terme una tasca de redreçament cultural, cívic i lingüístic. Si més no, aquesta localització és obligatoria en la nostra ruta, ja que és un centre cultural dedicat i que fa un sentit homenatge al cantautor Ovidi Montllor.
En aquesta última localització, recitarem i escoltarem La samareta d’Ovidi Montllor, en la qual el cantautor fa una autodescripció i una clara declaració de principis de com era:
