ANÀLISI COMPARATIVA DETOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU I COM UN RECORD D'INFANTESA A PARTIR DE LA LECTURA AUGMENTADA
LA IDEALITZACIÓ DEL PAISATGE VALENCIÀ
A més, com hem dit anteriorment en les dues obres s’entreveu una idealització de l’antic paisatge valencià, que podria enllaçar-se amb Vicent Andrés Estellés a través del paisatgisme sentimental.
COM UN RECORD D'INFANTESA
En aquesta obra observem l'estima pel paisatge valencià en els següents fragments:
"Aleshores, per la finestra vaig poder veure per primera vegada el país del meu avi: allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l'anvers d'una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d'agronomia contra dècades d'asfalt" (pàg. 41-42).
"Vam arribar a un carrer, prop de l'estació de Bétera, després de travessar un camí entre tarongers. Hi havia una filera de cases molt diferents les unes de les altres. Vam aparcar i caminàrem dos-cents metres en silenci" (pàg. 43).
"Vaig decidir fer una volta pels horts. Necessitava desemboirar-me. Quan vaig baixar els tres escalons vaig recordar que era al País Valencià. Feia un dia increïble! Em va venir a la ment l'avi parlant-me d'aquell paisatge de llimeres i tarongers que es barrejava amb ametlers, garroferes i xicotets horts. Aquella terra vermella i fèrtil que daurava les olors de la seua infantesa. El romaní i el fonoll, els pardalets picant la fruita a les figueres d'ombra perfumada. [...] Buscava allò que l'avi m'havia explicat: un país d'un jardí sense límits. Però davant meu, a l'horitzó, hi havia una dotzena de grues pivotant sobre els esquelets d'edificis enormes. I un soroll llunyà de martells hidràulics" (pàg. 66).
"M'emportava el romaní i el fonoll, els pardalets picant la fruita i les figueres d'ombra perfumada dels records del meu avi barrejats amb l'olor mesclada d'espígol, mel i gingebre amb cabells i pell de dona: tot allò viscut per mi i per totes les persones que m'importaven" (pàg. 131).
TOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU
En aquesta obra també s'hi reflecteix aquesta afecció i idealització del paisatge valencià:
"La situació estratègica ens permetia observar l'esplanada que havia esdevingut el centre de la nova barriada des que la voràgine desenvolupista va encerclar l'antic poble que s'alçava allà. I de segur que aquell tros de terra havia estat una horta regada per una xarxa de séquies mil·lenàries, però ja no importava a ningú. [...] un parell d'alqueries que resistien el setge sigil·lós de brutícia i malesa. Paisatges d'un barri enclavats als afores de la ciutat. Entre la perifèria i l'horta. Entre el brogit de l'urbs despersonalitzada i els ecos d'una tradició que es perdia a cop d'ignorància, autoodi i ciment" (pàg. 26)
"El iaio usava les bicis per acostar-se al camp carregat amb les aixades, corbelles, dalles i desbrossadores que ara acumulaven pols entre les muntanyes de caixes plenes de roba i records inútils que ma mare s'obstinava a conservar. També hi havia trastos al corral on antigament resplendia una llimera que jo sempre he cregut que morí de pena sota l'ombra dels edificis colonitzadors que assetjaren la casa" (pàg. 96).
"L'horta s'obria com un món estrany per a nosaltres. Unes quantes alqueries resistien enclavades entre les vies del tren i un polígon industrial proper. [...] Una séquia resseguia la carretera. Vides rurals de tradicions i paraules que es perdien. Ferramentes i cavallons. Encisams i cebes entre enderrocs i contenidors" (pàg. 43)
"La ciutat i el poble. El ciment i les arrels. Ma casa s'erigia enclavada en aquesta dualitat. Les parets antigues s'alçaven orgulloses entre aquells veïns de formigó que semblaven voler dir-li que no, que resistir-se era inútil, que havia de claudicar perquè, inevitablement, algun dia seria com ells. [...] Ma mare estava decidida a conservar aquell bagul de memòria on es refugiava l'essència de l'antic poble de l'horta dels seus avantpassats. El nucli de poques cases i moltes alqueries que als anys seixanta i setanta va veure com es multiplicaven les bastides, les grues, i el ciment que convertiren l'antic reducte tradicional en un barri més de la ciutat. I el poble ja no fou poble, i els noms dels camins, les partides les séquies ja no foren noms de res" (pàg. 95).
"Vam acabar l'últim carrer de la ciutat i l'horta se'ns va obrir com un paradís assetjat. L'esclat de la primavera cobria aquell tros de món amb una llum nova. El mosaic de lletugues i puntes de cebes arrenglerades, les séquies primes que les delimitaven, les alqueries blanques que resistien enclavades entre vies i formigó" (pàg. 158).
