ANÀLISI COMPARATIVA DETOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU I COM UN RECORD D'INFANTESA A PARTIR DE LA LECTURA AUGMENTADA
LA MÚSICA: LES CANÇONS
A partir de la música, Xavi Sarrià i Feliu Ventura van traçant el relat dels diferents personatges que protagonitzen les històries. La música, doncs, fa de lligam entre les dues novel·les: els dos protagonistes recorden o descobreixen la seua història, les seues vivències a través de la música. Els dos autors entenen la música, doncs, com a capsules de memòria efervescents: com a recreacions simbòliques de la història. Les cançons els serveixen per a descriure escenes i explicar situacions, ja que la música té la capacitat d’ensenyar tota una sèrie de valors i una manera d’entendre el món. Hi ha, doncs, una connexió entre música i la literatura: les lletres de les cançons reflecteixen una part de la història que els autors no han volgut explicar per ells mateixos. I és que les cançons no es poden dissociar dels records, ja que ens retornen a un determinat període de la història a través dels sentiments. La música, en les dues obres, acompanya, a més a més, els personatges en les transformacions socials de què participen.
COM UN RECORD D'INFANTESA
Podem observar aquest lligam entre música i protagonsita en els fragments següents:
"Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius. Jo tinc les meues, però només algunes aconsegueixen perforar el tel invisible que manté adormits els meus records" (pàg.11).
"[...] com cantava Santiago del Nuevo Extremo a A mi ciudad, quan encara érem infants. Em passa contínuament: no se dissociar cançons de records, la meua ment és com una directora de bades sonores que no cessa" (pàg.17).
"La música no es pot dissociar del seu context. Les cançons formen part de les vivències que evoquen a totes les persones que les escolten..." (pàg. 135).
TOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU
Es percep aquest vincle en aquests passatges:
"Els records són emocions atrinxerades. Necessite assetjar-los. Vull escriure't la cançó. Ho vull fer. Per això he tornat a València. I quan rasque les cordes, deixe que la memòria em porte als carrers d'aquell 1992. L'any que em canvià la vida. Els dies que acabarem amb la teua mort" (pàg.15).
"La clau era imaginar-me la cançó que volia sentir, com si em falcara els auriculars del walkman i sonaren exactament les notes que em descrivien. La música té aquest poder. Pot explicar els estats d’ànim que ens donen forma, que ens fan ser qui som" (pàg. 52).
"Tots estem fets de melodies d’altres, d’imatges d’altres, de paraules d’altres. Tots formem part de la biblioteca col·lectiva que s’ha anat forjant als nostres cervells de generacions en generacions" (pàg.52-53).
"La nostàlgia té forma de casset" (pàg.99).
"Jo era un altre Pink. Perdut en un oceà de tristesa surrealista, la música era el meu únic salvavides" (pàg.115).
Ambdós autors, a més a més, citen grups de música, cantautors, discos, cançons i ens conten, per tant, la història o el context de les tres generacions a partir de les cançons:
COM UN RECORD D'INFANTESA
"Recordes aquell disc que tenia una cançó sobre una fera que s'escapava del parc?" (pàg.24).
"Vaig començar a buscar en l'extensa discoteca de vinils. Hi havia discos de dues generacions: la dels avis i la dels pares. Els meus discos ja no eren allà: hi havia cuecas, pasodobles, folklore xilè, Lucho Gatica, diversos discos del Festival Viña del Mar, Blue Splendor, Cecilia, Los Ramblers, Los Tigres, Los Jaivas... Després hi havia uns quants exemplars de la revista El Musiquero seguits de més vinils, la majoria de la discogràfica DICAP: un disc de Pablo Neruda recitant, Quilapayún, Violeta Parra, Inti-Illimani, Víctor Jara..." (pàg.25).
"I com m'hauria agradat passejar de nit per Madrid amb la veu d'Antonio Vega xiuxiuejant-me melancòlicament pels carrers mullats pels camions de la neteja" (pàg.41).
"«Escolteu, ara posaré una cançó en la llengua dels meus pares, que van vindre fa molts anys, des de l'altre costat de l'Atlàntic. Aquesta cançó és diu "La fera ferotge"» (pàg.70-71).
"Uf! [...] Després de la generació de l'Ovidi, Raimon, Llach, Bonet... a penes han eixit cantautors nous" (pàg.78).
"Després em va presentar Víctor Ammann, que era una mica més gran que Xavier [Batllés]" (pàg.85).
"-Per cert, quins grups toquen?
- Urbàlia Rurana, Ska Band Malajunça i Obrint Pas" (pàg.97).
"La maleta [...] se'n tornava cap a Xile amb la carpeta dels meus pares, un grapat de sentiments per estrenar i unes cançons que s'havien encastat en les ferides d'una història definitivament meua" (pàg.130).
"Però m'agradaria que escoltàrem una cançó dedicada a una dona que va patir les conseqüències de la guerra. Una cançó que, al país del meu avi, continuarà sent un antídot contra l'oblit: «Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals...»" (pàg.139).
"A l'escenari, un jove cantautor encetava una versió de Víctor Jara" (pàg. 36):
"Segurament Martina es va adonar que m'havia alçat, perquè al cap d'uns segons va començar a sonar música des del pis de baix amb aquella veu inconfusible"(pàg.49):
"Saps que em van posar Violeta per Violeta Parra?- va dir mentre s'alçava-. Com feia aquella cançó?"(pàg. 62):
"Va ser quan el cantant Raimon el va convidar a participar en el concert d'aniversari de la seua primera cançó més coneguda "30 anys d'Al vent", al palau Sant Jordi de Barcelona": (p.92)
TOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU
"Quan escoltava Publy Enemy em sentia com el pizzer negre de la peli Do the Right Thing que era incapaç d'esquivar els colps de la vida" (pàg.26).
"L'Eskorbutín va començar a tocar 54-46 Was my Number, dels Toots and the Maytals" (pàg.44).
"I els dissabtes provàvem d'aprendre de qualsevol grup musical que se citara al casal. Hi actuaven Maniática, Skaparràpid, Transfer, Morgana, Corazón del Sapo, Alloraralaiglesia, Versus, Furious Planet, Dios es negra, Inadaptats, Chococrispis o Kartutx, actuaven grups de veritat i nosaltres ens hi entregàvem gins que arribava el dilluns i la rutina tornava al nostre refugi" (pàg.59).
"I recorde especialment aquella casset dels DRI amb el tio en posició d'arrancar a córrer; el logo punxegut dels Dead Kennedys pintat en boli o l'asterisc en rotring dels Red Hot Chili Peppers" (pàg.99).
"I quan jo vaig incloure el primer LP dels Negu Gorriak en la llista dels deu millors discos que havia sentit l'últim any, ell va saltar sobre mi com una pantera. [...] Kortatu, tio, Kortatu. Allò sí que era música. Els primers discos haurien d'ocupar qualsevol puto top ten. Nicaragua sandinista, Zu atrapatu arte, Revuelta en el frenopático, joder, tio, la asamblea de marajas se ha reunido, la asamblea de marajasha decidido..." (pàg.105-106).
"Era l'univers abstracte i cru on navegava Extremoduro i que nosaltres sentíem com a propi" (pàg.120).
"I elles van dir clar que sí i ma mare va cantar aquella cançó de Daniel Vigiletti que diu A desembarcar, que la tierra es nuestra, tuya i de aquel" (pàg.130).
"Mentre l'Eskorbutín seguia guaitant el carrer, Bob Marley omplia la terrassa de ritmes sincopats. Sonava Redemption Song i no podia evitar interpretar-la com la versió de Maniàtica" (pàg.133).
"Vaig encetar un paquet de papes, vam tallar les pizzes que encara cremaven i ma mare ens va omplir els gots de cola mentre ma tia posava un vell disc dels The Clash sota l'agulla" (pàg.137).
"Quan es va acabar la cançó, ma tia va fer esclatar el Hi! Ho! Let's go! adrenalínic dels Ramones" (pàg.138).
"Aquella nit ho vaig veure més clar que mai quan va entonar una vella cançó d'Eskorbuto amb la veu justa" (pàg.144).
"I ens vam esgarrar les goles cantant la cançó a viva veu, acompanyats del bombó d'uns Maniática que flipaven davant d'aquella demostració d'èpica punk" (pàg.20):
"Ma mare va donar per acabada la festa amb un disc del primer Llach. [...] Jo me les mirava encara afectat per l'emboscada que havia patit" (pàg.142):
"Aquella vesprada vam decidir trossejar-ne una de La Polla Records. Quatre acords, una veu crua i unes lletres d'una ironia tallant..." (pàg.49):
"
"-Ingovernables-vaig dir de sobte.-Què dius?-Que sí, tio, Ingovernables. Ens podem dir Ingovernables, com ho veus?" (pàg.158):